Em dic Paula Peñas Bravo i soc un intent d’actriu, escriptora i creadora. Ah, i vegana. Considero que soc bona companyia, sempre m’han dit que soc la alegria de la huerta, una pallassa. I al meu avi de cognom Bravo li deien al poble El Alegre. M’agrada molt el sol. Sempre dic que faig la fotosíntesi i m’agrada pensar que dono encara que sigui una miqueta d’oxigen a la gent que m’envolta. M’envolto d’amics que em salven i em cuiden, i els cuido i els estimo. Parlo molt. Penso molt, també. També escric, sense pensar i pensant-ho molt. M’agrada escriure les coses que sento i que he sentit, i coses que no he sentit mai. Sempre vaig descalça i poder ser en calces. De petita, em feia pànic tallar-me els cabells. Un cop vaig plorar quan la meva àvia es va tallar els cabells i vam haver d’anar a la perruqueria a buscar els trossos que li havien tallat. El caos podria ser el meu renom. Trobo pau als migdies. El meu moment preferit del dia és quan la gent fa la migdiada, sembla que el món s’aturi, la llum és perfecta i no se sent res, com a molt alguns coberts repicar quan es recullen i els ocells. No soc conformista, però accepto molt bé les coses. A la dutxa penso millor. M’agrada llevar-me d’hora. I esmorzar. No soc de tenir coses preferides. No em preguntis pel meu color preferit. Mai tinc emmagatzematge ni bateria al mòbil. No soc supersticiosa però sempre toco fusta. M’encanten les terrasses, les finestres i els balcons. Les coincidències em posen contenta. Odio penjar la roba, però m’encanta recollir-la i estendre-la , sobretot si és a un terrat. Em costa molt no plorar. I em costa encara més definir-me. Això és un intent resumit de les coses que em fan ser qui soc. No sé molt bé qui soc, però m’agrada anar descobrint-ho. Mama, vull ser artista.